Us mentiríem si us diguéssim que som gent especial i la puta canya parlant d’aquestes coses velles dels videojocs.

Som simplement uns pelacanyes que, quan érem adolescents, la penya mirava com si fóssim uns bitxos rarets.

Ens posava catxondos qualsevol andròmina: consoles, aparells informàtics… No li fèiem cap lleig a una Game Boy, una NES clònica o un MSX. Fèiem coses rares quan encara no existia Internet, com connectar-nos a BBS. Quan vam tenir un PC 286, ens pensàvem que havíem tocat Ítaca i que érem pirates del mogollón, navegant i jugant fins a l’infinit en aquell oceà immens.

Idolatràvem en Bill Gates i, en comptes d’un garatge, vam transformar una galeria de merda en una mena de traster friki, on somiàvem muntar la nostra companyia de videojocs a la catalana.

I sí, érem un rato gilipolles i somiatruites, programant en BASIC unes demos rares sense cap mena de sentit.

Érem fanàtics de les aventures gràfiques i, sense dubtar-ho, la millor de totes era Monkey Island.

Ens pensàvem que érem especials, que Déu ens havia tocat amb la màgia dels videojocs. Sí, érem uns putos visionaris que vèiem com LucasArts seria només una minúcia al nostre costat quan Demos, Jocs i una puta O que no sé què cony pintava desbancaria la indústria del videojoc.

Aquí teniu la història d’uns autèntics flipats que, per si no en tenien prou, volien que els videojocs fossin en català.

Perquè, clar, érem els putos amos!

I res, no cal que us expliqui que vam anar fent-nos grans i vam adonar-nos que érem uns putos frikis que havíem gastat els estalvis en la Hobby Consolas, la PC Actual, la Super Juegos i altres putes merdes.

En la nostra peregrinació a l’Euskal Party vam descobrir que érem infinitament petits en aquell mar de pirates frikis que eren la puta hòstia.

Vam fer coses molt èpiques, però vam passar l’adolescència sense pena ni glòria… Tot i això, vam ser tan feliços perduts entre píxels i bits.

I, com bons idiotes, ens vam desfer de les nostres relíquies de pobres.

Jo, que us narro aquesta història, vaig enterrar aquell friki per sempre…

Per mi, la història dels videojocs s’acaba amb la PlayStation 1.

Però, vint anys després, desperta la nostàlgia del retrogaming.

Som víctimes d’aquest «viejuners cuarentero» llarg, d’aquest nínxol de mercat que ens arrenca l’ànima amb records desbloquejats cada cop que veiem qualsevol cosa retro.

Així que sí: hem tornat!

Hem desenterrat records oblidats per reviure aquella època en què tot estava encara per fer i en què qualsevol sprite en moviment ens tornava bojos.

Benaurats els que no van ser gilipolles i no van llençar les seves pertinences obsoletes a un contenidor.

Benaurats els que conserven una Game Boy amb la seva caixeta i tots els complements, sense cap cop.

Benaurats els que tenen tanta pasta que es poden pagar una Neo Geo i comprar-se un puto Metal Slug.

Benaurats els que se’ls sua la polla el col·leccionisme i, com bones rates de claveguera, només emulen, sense cap temptació de gastar-se un cèntim en ferralla i cartró putrefacte.

Vosaltres entrareu al regne del retro com els putos amos.

Així que sí, nosaltres hem vingut a fer el capullo, a gaudir d’aquest hobby miserable, a fer quatre «rises» i a fer safareig de tots aquests youtubers que, quan els mirem, ens fem pajillas.

🎮 Dejoco Arts, la colla pessigolla més friki de la contrada